Límits

Quan parlem de límits…..

 Els límits formen part de la vida, de fet sense ells la vida no seria possible. Trobem limitacions en tots els àmbits de la realitat. Les nostres cèl·lules estan limitades per membranes semipermeables que permeten el seu funcionament, igual que la nostra pell possibilita la nostra existència, la força de la gravetat ens manté units a la Terra, i en l’àmbit cultural els límits permeten la convivència. No obstant això, molts de nosaltres sentim els límits com alguna cosa negatiu i dolorós, perquè els límits que ens van posar i la forma en què ens els van marcar, no respectaven les nostres necessitats ni els nostres sentiments. Però, hi ha una altra forma de fer les coses?

 

En la nostra relació amb els nens els acompanyants som els primers a posar-nos límits a nosaltres mateixos. Ens posem el límit de respectar els seus processos de vida: de preparar un entorn concorde a les seves necessitats, de no “perforar” la seva membrana cognitiva envaint o dirigint la seva percepció per aconseguir objectius propis i de no perforar la seva membrana emocional sotmetent-los als nostres judicis morals, manipulant-ho ni fent-ho xantatge.

I també posem límits als nens. A més dels límits relatius a les diferents zones, com on es pot córrer o cridar i on no, tampoc els permetem espatllar el material intencionadament i cal tornar a col·locar el material en el seu lloc després d’usar-ho. Altres límits són d’índole social: no permetem que els nens es facin mal o s’insultin, ni es pot llevar un material a algú que ho està usant.

Apareix aquí l’assumpte del compartir, tan freqüent i al que tanta importància donen els adults. Considerem que no ensenyem al nen a compartir dient-li: “cal compartir”, sinó que això només serveix perquè el nen s’aferri encara més a l’objecte. Han d’estar segurs que ningú els va a llevar el que estan utilitzant. Així se sentiran respectats i al seu temps aniran aprenent el sentit autèntic de compartir, per voluntat pròpia i no perquè un altre els obliga.

Amb el temps i les experiències a l’espai van sorgint altres límits i alguns deixen de ser necessaris, alguns són dinàmics i flexibles i uns altres són permanents i no negociables.

Aquests límits permeten que l’ambient sigui relaxat, contribueixen a la seguretat i al benestar de tots i el nen els va sentint com alguna cosa necessari i comprensible. No obstant això, els límits dolen. Per això és molt important marcar-los de forma respectuosa.

Quan observem una situació en la qual hem de INFORMAR sobre un límit al nen, deixem el que estem fent en aquest moment, ens apropem a ell i ens posem a la seva altura. Establim contacte visual o corporal i solament llavors pronunciem el límit-norma de forma clara i no des de l’empipament, sinó des de l’afecte. Després no deixem al nen només mentre assimila aquest límit, sinó que ens quedem per acompanyar-lo en aquest moment difícil i per donar-li l’oportunitat d’esplaiar-se, ja sigui des del plor o l’empipament i no ho distraiem del seu dolor amb explicacions ni justificacions.

És millor informar que imposar?

És millor límit que acord o norma?

Límit: terme, fi , meta, demarcació, frontera, vedat, boga, ratlla, marge, extrem, topall, barrera, limitació, cim….

Normes: regles, pautes, models, criteris, polítiques, exemples, plantilles, principis, fórmules, formalismes, patrons, receptes, vies, procediments, mètodes, costums, conductes, actuacions, guies, instruccions.

Acords: pactes, compromisos, tractats, harmonies, paus, intel·ligències, enteniments, dictàmens, resolucions, decisions, conformitats, concordances.
Valors: accions, virtuts, importàncies, transcendències, importàncies, interessos, consideracions, estimes, essències, mèrits…

(info extreta d´un article de CASILDA RODRIGAÑEZ )

Però els adults tenim moltes coses a treballar sobre la nostra actitud davant estes situacions que comprometen la nostra psique i les nostres emocions i per això sempre serà un tema a debatre i reflexionar.